diumenge, 13 de març de 2016

Potassa


Com cada dia havent dinat, prenc cafè amb l’oncle. Per cert, si és que hi ha algun lector que té la paciència de seguir els meus articles – cosa dubtosa, perquè els blogaires som com aquells oradors espontanis de l’”Speakers Corn” de Hyde Park als quals la democràcia anglesa deixa esbravar lliurement perquè l’autoritat sap que només els escolten quatre gats passavolants-, algun dia, dic, hauré d’explicar perquè al senyor Miquel li dic oncle, tot i saber que no ho és pas, el meu oncle.

L’oncle és un ancià venerable i corpulent, que encara fa patxoca, i en feia encara més quan encara es resistia a deixar de posar-se un elegant barret, una batalla que al final ha hagut de donar per perduda, perquè segurament era l’única persona de la ciutat que portava barret, i fins aquí podíem arribar.
L’oncle, fa molts anys, havia estat diputat. Ara, havent dinat, quan el visito gairebé cada dia, parla, escolta, segueix atentament la conversa, però no deixa ni un sol instant de jugar el solitari. Aquest joc li escau com l’anell el dit, perquè és veritablement un solitari: al pobre home ja no queda ningú viu de la seva família. Ep, matiso! Quan dic “pobre home” sóc, de fet, força inexacte, perquè de pobre no en té res.
Amb ganes d’alegrar-lo una mica, i fer-lo, si més no, somriure, li explico la curiosa etimologia de diputat que m’havia explicat un dia el pubill de Masaurons.
-Putat -em va dir el Tonet Masaurons-, és el que té una puta. I diputat, per tant, és el que té dues putes.
L’oncle riu de gust.
-Seria biputat – em diu, i jo li dic que és clar, que d’acord, i que això mateix li vaig dir al Tonet de Masaurons, però el pubill, l’inventor de l’etimologia, no em va voler escoltar:
-He dit di, no bi – em va corregir enèrgicament després d’uns instants de perplexitat. I com que la distinció entre la b alta i la v baixa al Tonet li sembla negligible, i més aviat una manera estúpida de passar l’estona pròpia d’estudiosos desvagats, em va dir:
-¿Viputat? ¿Ara vols que els diputats, a més de puteros, siguin borratxos?
L’oncle torna a riure, malgrat que jo no les tinc totes: no estic segur que no hagi estat impertinent explicant aquesta anècdota a l’oncle, que antany ho havia estat, de diputat.
Però no, si l’estirabot del pubill de Masaurons l’ha disgustat, ho dissimula molt bé. Somriu, cosa que feia temps no feia, i ell, que és advocat, em diu que les paraules derivades del verb llatí puto, “jo penso”, donen molt de joc ara que la gent ha deixat d’estudiar llatí.
Em parla de la figura d’imputat, que la gent identifica com a molt més que culpable, i que ara que la llei ha suprimit per aquesta raó, substituint-la per “investigat”. I em diu que ara els periodistes es resisteixen a deixar d’usar-la, especialment si l’investigat no calça del mateix peu que el periodista. Un imputat, ecs!, per a molts continua sent molt més que culpable, és un criminal!
Després em parla de la reputació una paraula que sol anar sempre enganxada a l’adjectiu mala, una reputació difícilment pot ser bona, si és reputació. I també em recorda l’adjectiu putatiu, reservat gairebé exclusivament a sant Josep, el pare putatiu, i que vol dir que la gent es pensava que era el pare de Jesús, però no ho era, i que molts més aviat pensen, però no ho expliciten, que li van penjar aquest adjectiu perquè les circumstàncies del seu matrimoni l’empenyien a ser client d’un determinats establiments de barrets.
I ja embalat m’explica que només la fe absoluta que té la gent en l’ortografia fa que ni se’ls acudeixi que potassa i putassa sonen exactament igual, cosa que fa que a vegades alguns pronunciïn malament potassa, tergiversant el so de la o àtona, que hauria de sonar u, i transformant-la en una estranya o ben sonora, que et fa mirar-los amb sorpresa després de sentir-los.
-I no s’acaba aquí, eh? -em diu amb un mig somriure, volent deixar clar que encara s’ha deixat moltes coses al tinter. I aleshores calla i es torna a concentrar en les cartes del solitari, rutilants de color perquè el sol de la tarda banya la taula on reposen les cartes i les nostres tasses de cafè buides.


Cap comentari:

Publica un comentari