diumenge, 13 de març del 2016

Potassa


Com cada dia havent dinat, prenc cafè amb l’oncle. Per cert, si és que hi ha algun lector que té la paciència de seguir els meus articles – cosa dubtosa, perquè els blogaires som com aquells oradors espontanis de l’”Speakers Corn” de Hyde Park als quals la democràcia anglesa deixa esbravar lliurement perquè l’autoritat sap que només els escolten quatre gats passavolants-, algun dia, dic, hauré d’explicar perquè al senyor Miquel li dic oncle, tot i saber que no ho és pas, el meu oncle.

L’oncle és un ancià venerable i corpulent, que encara fa patxoca, i en feia encara més quan encara es resistia a deixar de posar-se un elegant barret, una batalla que al final ha hagut de donar per perduda, perquè segurament era l’única persona de la ciutat que portava barret, i fins aquí podíem arribar.
L’oncle, fa molts anys, havia estat diputat. Ara, havent dinat, quan el visito gairebé cada dia, parla, escolta, segueix atentament la conversa, però no deixa ni un sol instant de jugar el solitari. Aquest joc li escau com l’anell el dit, perquè és veritablement un solitari: al pobre home ja no queda ningú viu de la seva família. Ep, matiso! Quan dic “pobre home” sóc, de fet, força inexacte, perquè de pobre no en té res.
Amb ganes d’alegrar-lo una mica, i fer-lo, si més no, somriure, li explico la curiosa etimologia de diputat que m’havia explicat un dia el pubill de Masaurons.
-Putat -em va dir el Tonet Masaurons-, és el que té una puta. I diputat, per tant, és el que té dues putes.
L’oncle riu de gust.
-Seria biputat – em diu, i jo li dic que és clar, que d’acord, i que això mateix li vaig dir al Tonet de Masaurons, però el pubill, l’inventor de l’etimologia, no em va voler escoltar:
-He dit di, no bi – em va corregir enèrgicament després d’uns instants de perplexitat. I com que la distinció entre la b alta i la v baixa al Tonet li sembla negligible, i més aviat una manera estúpida de passar l’estona pròpia d’estudiosos desvagats, em va dir:
-¿Viputat? ¿Ara vols que els diputats, a més de puteros, siguin borratxos?
L’oncle torna a riure, malgrat que jo no les tinc totes: no estic segur que no hagi estat impertinent explicant aquesta anècdota a l’oncle, que antany ho havia estat, de diputat.
Però no, si l’estirabot del pubill de Masaurons l’ha disgustat, ho dissimula molt bé. Somriu, cosa que feia temps no feia, i ell, que és advocat, em diu que les paraules derivades del verb llatí puto, “jo penso”, donen molt de joc ara que la gent ha deixat d’estudiar llatí.
Em parla de la figura d’imputat, que la gent identifica com a molt més que culpable, i que ara que la llei ha suprimit per aquesta raó, substituint-la per “investigat”. I em diu que ara els periodistes es resisteixen a deixar d’usar-la, especialment si l’investigat no calça del mateix peu que el periodista. Un imputat, ecs!, per a molts continua sent molt més que culpable, és un criminal!
Després em parla de la reputació una paraula que sol anar sempre enganxada a l’adjectiu mala, una reputació difícilment pot ser bona, si és reputació. I també em recorda l’adjectiu putatiu, reservat gairebé exclusivament a sant Josep, el pare putatiu, i que vol dir que la gent es pensava que era el pare de Jesús, però no ho era, i que molts més aviat pensen, però no ho expliciten, que li van penjar aquest adjectiu perquè les circumstàncies del seu matrimoni l’empenyien a ser client d’un determinats establiments de barrets.
I ja embalat m’explica que només la fe absoluta que té la gent en l’ortografia fa que ni se’ls acudeixi que potassa i putassa sonen exactament igual, cosa que fa que a vegades alguns pronunciïn malament potassa, tergiversant el so de la o àtona, que hauria de sonar u, i transformant-la en una estranya o ben sonora, que et fa mirar-los amb sorpresa després de sentir-los.
-I no s’acaba aquí, eh? -em diu amb un mig somriure, volent deixar clar que encara s’ha deixat moltes coses al tinter. I aleshores calla i es torna a concentrar en les cartes del solitari, rutilants de color perquè el sol de la tarda banya la taula on reposen les cartes i les nostres tasses de cafè buides.


divendres, 28 de desembre del 2012

Geografia: la caòtica deriva del dia de l'arribada de l'hivern

El passat dia 21 els mitjans van informar que l'hivern havia començat aquell dia a les 12 h i 12 m, i la majoria dels que ho van escoltar van pensar que ja està bé!, a veure si els savis es posen d'acord d'una vegada en quin dia i a quina hora entra cada any l'hivern!, i deixen de marejar la perdiu canviant-ho contínuament any rere any!.

Determinar el moment exacte dels solsticis i els equinoccis no és cosa fàcil, i a la lliçó d'avui només podrem donar algunes pistes per entendre el fenomen i al seva complexitat, cosa que no us estalviarà d'haver de fer un exercicis matemàtics.

Tothom sap, suposo, que un dia és el temps d'una rotació completa de la Terra al voltant del seu eix, i un any, la duració d'una volta sencera de la Terra al voltant del Sol, en el moviment anomenat de translació. El primer problema que se'ns presenta és que quan acaba una volta completa al voltant del sol, la terra no ha fet un nombre de rotacions exacte, sinó que si fa no fa, ha fet 365 rotacions i quart. Si volem ser una mica més exactes, cal dir que un any són 365,2422 rotacions, i si volguéssim ser encara més exactes podríem afegir-hi un pila de decimals més, que els astrònoms han calculat, i que permetrien afinar encara més la duració exacte d'un any.

De manera doncs que fins i tot si l'òrbita de la Terra fos una circumferència exacta, i la dividíssim en quatre parts iguals corresponents a les quatre estacions, el dia d'entrada a les estacions aniria corrent sempre endavant, perquè l'any dura més de 365 dies. Això es corregeix l'any de traspàs, que permet recular una dia.

Però ni així. Resulta que l'òrbita de la Terra és el·líptica (una circumferència aplanada, que dit correctament es diu excèntrica), i té el Sol no al mig sinó en un dels focus de l'el·lipse. Com que per les lleis de la física quan la Terra passa més aprop del Sol corre una mica més, resulta que l'el·lipse ens fa la pasqua i les quatre estacions no són exactament iguals. I m'aturo aquí, perquè malgrat que a tots ens agradaria que tot fos sempre igual, l'òrbita de la Terra canvia perquè es veu afectada per la Lluna, pel Sol i pels planetes, de manera que la uniformitat, encara que ens agradaria, és absolutament impossible.

Estem doncs davant d'una qüestió tan complexa que el més fàcil és voler ignorar-ho, i dir: que "inventin" els astrònoms, però el ciutadà mitjà no s'hauria d'aconformar a ser més ruc que els nostres avantpassats més llunyans, que abans de Crist ja sabien moltes d'aquestes coses. Fins i tot a l'edat mitjana, en què els reis eren analfabets i només basaven el seu poder en la força de la seva espasa, i els únics que sabien llegir i escriure eren els capellans, que no prestaven gaire interès a la ciència, es van fer uns progressos notables en el camp de l'astronomia.

Per què?, em direu. Doncs per determinar per avançat la Pasqua. La Pasqua és el primer diumenge després de la primera lluna plena de Primavera, per tant cas saber aquestes dades per saber quin dia serà la Pasqua, la qual fa moure tota la quaresma, i els dijous llarder, i el carnaval (això no els agradava gaire als capellans, ja en tenien prou sabent qui dia seria el dimecres de cendra)

Exercici resolt:

Busqueu a internet quin dia i a quina hora entrarà la primavera l'any que ve 2013, i quin dia i a quina hora es produirà la primera lluna plena de primavera. Un cop trobades aquestes dades, digueu quin dia serà la pasqua  de l'any que ve, i després comproveu-ho al calendari. (Si ja en teniu un. No s'hi val a mirar primer el calendari).

Solució:
Posant "Anuario Astronómico" als Google trobarem "Efemérides y fenómenos astronómicos en el año 2013" i allà trobarem que enguany la primavera entrarà el 20 de març a les 12h i 2 minuts. Si busquem ara les llunes veurem que la primera lluna plena després de la data anterior es produirà el 27 de març a les 10h 27m. Busquem ara al calendari de l'ordinador quin dia de la setmana serà el 27 de març: dimecres. Per tant el diumenge següent, 31 de març, serà la Pasqua.

Exercici per resoldre:

Si admetem que aproximadament un any són 365,2422 dies, calcula quants dies hores i minuts són un any.

Solució: 365 dies, 5 hores i  49  minuts. Per aprovar cal fer el càlculs i raonar-los.

Lletra menuda:

Com em sentireu a dir moltes vegades, les matèries més interessants i importants que s'estudien a l'escola d'alguns països, i que abans s'estudiaven en les del nostre, són les llengües clàssiques, el llatí i el grec. A la lliçó d'avui surten molts llatinòrums. Per exemple Equinocci (Aequa nox) vol dir "nit igual" (que el dia). Una altra: com que l'el·lipse és una circumferència allargada, es diu que és excèntrica. Com més allargada és, i per tant els focus més allunyats estan del centre, més excèntrica és l'el·lipse. Ja sabeu, doncs, d'on ve la paraula excèntric.


dimecres, 26 de desembre del 2012

Fonètica: de Nadal a Sant Esteve

Ara la gent ja no ho recorda, però durant al franquisme es va fer a la premsa, -i curiosament l'"autoritat" va permetre que es fes, i fins i tot va permetre que la protesta guanyés, potser com una mostra que en ple franquisme es podia practicar un cert "contraste de pareceres", si allò no implicava una crítica directa a la dictadura-, una campanya perquè el barri de Sants es pogués dir "Sants" en comptes de "Sans", com aleshores s'escrivia als mitjans, i perquè hom preservés la t de "Montserrat" en comptes del "Monserrat" que també avançava insidiosament a la premsa, aleshores tota en castellà.

Vam guanyar, i avui dia ningú posa en dubte que "Sants" s'escriu "Sants" i "Montserrat" s'escriu "Montserrat", però la victòria va ser més aviat pírrica perquè  avui, que és el dia del sant dels Estevets, podem escriure amb orgull Sant Esteve, però, malauradament  no podem estalviar-nos de sentir tota una pila de "Sanesteves", en comptes del correcte  "Santesteve", com si tota aquella batalla guanyada no hagués servit de res, com si ara la t la posem per tocar els nassos dels "contraris", però després fem com si no existís.  "Sanesteve" diu la majoria, amb tota tranquil·litat del món, omplint-se fins i tot d'orgull de la "singularitat" de la qual gaudim els catalans de fer festa l'endemà de Nadal - singularitat que no ho és tant, perquè gairebé tot Europa la practica, qui només té la mala idea de treballar avui són els castellans, que són els que estan fora de la norma europea-. Fins i tot el nostre President, en el discurs de presa de possessió d'abans d'ahir, va caure en la incorrecció del "Sanesteve" malgrat les seves proclames en defensa de la llengua i el seu ensenyament, i els mitjans audiovisuals són testimonis de la nostra trista situació de país més vençut del que ens pensem.

No hem de pretendre, com fan el mallorquins de pronunciar nítidament la t de Sant, i podem dir tranquil·lament "Sanboi"  quan parlem de Sant Boi,  però hem de dir "Santandreu" quan parlem de Sant Andreu, i si no ho volem fer perquè la majoria no ho fa, traiem d'una vegada la t del final del Sant, i tornem a escriure "Sans"  i "Monserrat" com si aquelles lluites de la nit fosca del franquisme no les haguéssim guanyat.

Exercicis resolts:

Sant Agustí es pronucia "Santagustí"
Sant Elm és "Santelm" 
Sant Iscle es pronuncia "Santiscle".
Sant Hilari es pronuncia "Santilari"
Sant Hipòlit és pronuncia "Santipòlit"

Com es pot comprovar si s'escolta els vells de Sant Agustí de Lluçanès, Sant Feliu de Guíxols, Sant Iscle de de Vallalta, Sant Hilari Sacalm o Sant Hipòlit de Llobregat.

Exercicis per resoldre:

Sant Antoni  es pronuncia .....................................
Sant Iu es pronuncia .............................................
Sant Oleguer es pronuncia ....................................
Sant Ignasi es pronuncia .......................................
Sant Isidre es pronuncia .......................................

Lletra menuda
Aquest fenomen es dona també en castellà. Jaume era originàriament Jacob, que es pronuncia Iàcob, que es converteix en Yago. De manera de Sant Jacob esdevé Sant Yago, d'aquí Santyago i Santiago. Després l'ignorància saberuda fa néixer San Tiago, i per tant Tiago, Thiago, i Diego. Tot fa pensar que els catalans som els reis al país dels ignorants amb l'invent de Dídac per dir Diego, que seria bo que algú expliqués d'on diantre ha sortit.